SUEÑO FELAH MENGUS

Oscar, el nuestro, el Jareño, el perchanco, el jenaro, ha hecho algo sencillamente grande: trabajar para un sueño hasta que lo ha conseguido fijar en forma de canciones para poder volver sobre él siempre que sea posible. Es emocionante ver a los amigos llegar a los sitios soñados atraidos por el deseo de felicidad. Qué bonito verte cantando así en un escenario. Criminal, que em faràs plorar!!!!

Papapepa

Es que volia dir, encara que fora, amb retard -dues vegades tard o pot ser tres-, alguna coseta de l’espectacle de Patri. Papapepa (l’última síl·laba ve de pallassa). Però no sé que dir. Més exactament pense en una cosa que m’ha dit el meu germà que em col·lapsa una mica. (ja sé que no pots col·lapsar-te una mica, el col·lapse és absolut i et col·lapses del tot o no et colapses… Veus, ja no sé ni escriure) El que diu el meu germà és que quant opines et poses per damunt de la persona, obra o situació sobre la qual emets un judici. Ja m’està entrant un insuportable complexe de critic fastigós i açò em faltava. Si alguna cosa m’horroritza es la idea de posar-me per damunt d’algú, així com a la vista de tots i pel pur plaer de sentir-me més o millor que un altre… Espere que ningú m’haja sentit d’esta manera llegint el que solc escriure per ací. Ai, quin desfici tinc damunt de mi!

L’espectacle és fabulós. És Patri nua. Oberta de bat a bat. Deixada estar. Tan lliure i conscient que tot li pot passar per dins… Tu mateix, allà assegut, li passes per dins. Tot ho reb, tot ho sent i ho pensa. Pensament de dona. La seua memòria, la seua biografia, els seus amics… I el futur. La seua intel·ligència va fent camí, florint, ramificant-se… I sent la seua ombra reconfortant mentre recorde que hi ha gent al meu voltant que estima el teatre d’una manera que deu assemblar-se molt a la manera que jo reconec com meua.

Buscant unes fotos que em van arribar de promoció de les funcions a la Carme he descobert que ja havia començat a escriure alguna cosa de l’espectacle, ho pose a continuació, millor estarà ací que perdut pels budells del meu ordinador.

PATRICIA PARDO

Quanta gent! Aquest roig tan roig de l’entrada de la sala Carme retalla tan intensament el perfil de la gent que tots semblem de mentira, com arrancats d’altre lloc. Pallassa, quina paraula! Quantes lletres repetides, com si vibrara i l’ull no sabera fixar-la. Una tele reproduix un número de circ antic, anys setanta pot ser, un malabarista tracta un xiquet com un objecte en posar-li al nas una vareta on se sosté en equilibri una pilota, el malabarista li agafa amb fermesa el cap i el sacsetja d’ací cap allà, el nen, en acabar, ix de la pista aterrit. Es una metáfora insuperable de la infantesa (al menys de la meua) La sequencia d’imatges, repetida tres vegades, em situa inmediatament més enllà, ja m’han donat l’empenta i m’han tret de la cadira. Ara sóc ací, al lloc de la ingravidesa, sense subjeccions, amb les cuscanelles al melic i els ulls oberts de bat a bat.

Patricia parla, més aïnes pensa, escolte els seus pensaments. Ja no és pallassa, ara és ex pallassa. Quan has segut alguna cosa molt intensament, quant mimba la intensitat sents que…

ELS ACTORS DAVANT EL PRINCIPAL

Mira tu per on, revisant fotos m’ha aparegut esta. No precisa comentari. La vaig fer just davant del Teatre Principal on s’anunciava, a la seua neoclàssica façana, la megatemporada de dansa (igualment neoclàssica) en la que Teatres de la Gene ha dilapidat gran part del pressupost d’enguany. Acollonadets estem esperant saber la quantia de les ajudes que uns i altres rebrem enguany.

CATEXIS i PATRICIA PARDO

Ahir diumenge anàrem a veure a la companyia CATEXIS a la CARME TEATRE que oferia una peça curta -30min. Més o menys- dins la programació general de la megatemporada de dansa que ha muntat Teatres de la Gene enguany. La proposta em va resultar molt interessant per diferents motius: la puresa i claredat de la dansa de Muriel Romero, la portentosa l’elaboració sonora de Pablo Palacio i la íntima participació de les llums en la noció general de moviment desenvolupada al llarg de l’obra. L’espai sonor va arribar a agafar una intensitat i una vivesa insòlites, convertint-se sorprenentment en la columna vertebral de la proposta. Tot plegat resultava esteticista ja que s’atenia a la forma prou més que al contingut, encara que tot i això, la estètica mai es pot mostrar lliure d’uns vincles més o menys evidents amb una posició ideologia i en este cas s’apreciava clarament una voluntat de recerca i investigació que en si mateix ja es mereixedora de totes les lloances , reconeixements i besets a les galtes. Hi érem pocs asseguts a la graderia, diumenge i bon oratge mal assumpte per al teatre. Esta setmana estrena PATRICIA PARDO la seua nova producció, jo em trobe molt encuriosit i aniré el primeret, ho dic per si així podera contribuir d’alguna manera a que la Carme estiga “PETADETA” per veure la GRAN PALLASSA. Que córrega la veuuuuu!!!!

Maribel Bravo

Maribel Bravo me ha mandado este inquietante vídeo…

vídeo

FELAH MENGUS

Nuestro querido amigo, compañero de fatigas, papaíto, compositor eventual, cantante particular y loco de la vida en general presentó este sábado pasado… Atención! SU GRUPO, SU DISCO, SU SUEÑO en el pueblo donde creció: DENIA. Como este domingo tuvo, junto a Merce, David e Inma bolo de Kraft en Villena les estuvo explicando lo inexplicable, es decir la emoción que le embargaba por todo lo que había sucedido el día anterior. Parece ser que fue una de esas noches para recordar siempre. El Centro Social donde se presentó con su nueva banda se puso al rojo vivo y la experiencia se convirtió en la materialización de una utopía. Este muchacho va lanzado a la maldita felicidad; amor, hijo precioso, un montón de árboles plantados y ahora un trabajo musical lanzado al mundo. Bueno Oscar, ya sabes que te envidio de un modo absolutamente pérfido e insano. Un beso de amor fraterno y sincero desde aquí mismo. Te queremos PERTXANKO.

STOP CEGUERA

Una ONG que estima ha devuelto la vista a más de 3.000 ciegos en países africanos, principalmente en Burkina Faso. Ya sé que hay muchas ONGs. Ya sé que afortunadamente hay mucha más gente solidaria y generosa. Pero ésta tiene cara para mí. Mejor dicho, dos, la de Xelo y la de José Ramón. Somos amigos desde hace mucho. Me cuentan. Se emocionan. Se implican. Forman parte de un grupo de gente, profesionales de oftalmología la mayoría, que desde hace años consigue pequeños (?) logros, intentando que muchos dejen de ser ciegos. Un grupo de gente que se pringa, que deja atrás la comodidad a la que estamos acostumbrados, la familia, el trabajo o las vacaciones y dedican tiempo y dinero a ayudar todo lo que pueden. Dicen que “cuando estás allí desearías que el día tuviese 48 horas para poder operar el doble”. En sus ojos se refleja la mirada de los muchos que han vuelto a ver y, lamentablemente, también la de aquellos a los que no han podido ayudar. Y ahí están, con un tesón y un optimismo envidiables para llegar cada vez a más. La última aventura para recaudar fondos es un exposición, Botijos de la luz. El precio inicial de cada botijo es 60 euros. Exactamente el coste estimado de una operación de cataratas en África.

MANELET

Parlant de xiquets… L’altre dia es va passar pel taller Gemma Miralles amb el seu fill Manel. Com podeu veure és ben guapo; uns déiem que li sembla a ella i els altres a Manolo. Es veu que les teatreres han acabat trobant la manera de fer compatible la maternitat i esta faena nostra tan complicada. Ja s’han posat en marxa les futures SAGUES teatrals valencianes, així és que es prepare el pervindre ben preparat que estos ho potaràn de veritat a la sang. Uff!!! Recorde que el primer post d’este blog es va titular GEMMA MAMÀ, així que té la mateixa edat el xiquet que este invent cibernètic. Com passa el temps!

OSCAR JAREÑO PAPÁ

Puede que sea la influencia de alguna conjunción astral, puede que sea la edad, el instinto o el simple amor a la vida pero el caso es que se van produciendo nacimientos alrededor. No se me ocurre nada más hermoso y emocionante que sentir entre tus manos el pulso de una nueva vida, nada más prometedor, nada más fascinante. Sentí una gran alegría cuando Oscar me llamó para decirme que su hijo EDER había nacido el día de navidad. Nos anunció el embarazo a Merce y a mí en un bolo de Kraft por Castilla-La Mancha ya hace muchos meses. Será impulsivo, afable y cariñoso y también será decidido, tenaz y alegre porque los niños se fabrican una mitad con el material genético del padre y la otra mitad con el de la madre. Muchísimas felicidades de parte de todos los bambalinos y colindantes,  amigos Oscar e Idoia. Ah! Espero que saque el genio de la abuela para el flamenco. Le he vuelto a robar una foto a Sam, es muy bonita y parece que bastante reciente a juzgar por la barriga de Idoia. Estos chicos viven en happylandia!!!! Qué envidia!!!!

Josep Zapater en la Escalante

Entrar a La Escalante per baix les arcades del desllunat interior és per a mi una experiència molt semblant a entrar a La Vall d’Albaida creuant el túnel de L’Olleria. És caure al cau del conill d’Alicia. -S’em fa tard, ja són quasi les cinc. És com perdres dins un estrany aparell del temps amb la maquinaria avariada. És entrar en els dominis polsosos del record. El passat mig esborrat convivint i entreverant-se amb un present igualment borrós. La caixa escènica, Ramonet i companyia, els xiquets per centenes, els olors, les muntanyes de coses oblidades, els laberints ocults… Vaig poc, molt poc, s’em cau al damunt.

Però hi era Josep Zapater a dalt de l’escenari i Gemma Miralles davall, dirigint un muntatge per a la companyia Anem Anant. La gent que estimes et porta de la mà on ells volen. Es tractava d’un muntatge fet a mida de la Escalante; un elenc nombrós, majoritàriament jove, defensant una proposta prou convencional que partix de la teatralització dels ben coneguts contes infantils dels germans Grim. Una posada en escena àgil i eficaç basada principalment en els recursos expressius dels actors. L’estètica general que podem apreciar tendeix a il·lustrar, explicar i decorar per tal de fer-ho tot suposadament bonic, amable i comprensible seguint la tradició dels espectacles adreçats als infants.

En acabar, m’imaginava l’espectacle sense l’escenografia, sense el vestuari, i també sense la resta d’artificis emprats i pensava que m’avera agradat prou més, senzillament perquè s’havera excitat molt més la meua imaginació. Peró una cosa son les qüestions estètiques i altra la intel·ligència teatral de la directora posada al servei d’un encàrrec segurament amb molts condicionants previs. Gemma ha demostrat una vegada més que és una vertadera professional capaç d’extraure espurnes dels minerals més toscos. No es que haja transformat l’obra en un diamant però si que ha estat capaç de convertir-la en una vistosa bijuteria que la Escalante lluirà amb desimboltura i convicció allà on faça falta.

Josep Zp. fa una mica el mateix que Gemma des de la seua posició d’actor i es que el talent sempre aguaita per ací o per allà, no cal més que tenir-lo. Inenarrable el carisma i la força expressiva de la germanastra de la Ventafocs. I tot per 20 euros per funció. Em resulta del tot increible que una companyia professional i un teatre públic com la Escalante estiguen pagant esta indigna misèria als actors que cada dia es deixen la pell davant 500 xiquets. I ningú diu res. On vivim?

Com vaig fer alguna foto l’acomodadora es va encarar amb mi amb un to de veu realment sec i estricte acusant-me d’utilitzar el flash (cosa que no vaig fer). -Parece mentira, los niños aún… Pero tú!!!! Em sembla que la petita humiliació no ha valgut la pena, les fotos no són res de l’altre món.

M’acaba de fer una visita al taller l’Eduard d’Anem Anant i ha estat parlant-me amb preocupació del rebumbori que a causat este post en les rodalies de la companyia. Entre altres coses m’ha dit que la xifra que jo done per bona (20 euros per funció) no és la que han cobrat els actors. Sembla ser que han rebut més diners tot i que no m’ha vullgut dir la quantitat real. Es veu que Josep Zapater no divideix massa bé de cap… no ho sé. Si la quantitat no es correspon amb la real és clar que el que dic dalt queda invalidat. També he de dir que no és a mi a qui li correspon fer de paladí del gremi dels actors ja que tots ells saben defensar-se molt bé solets. El que em va alterar al seu moment, com podeu comprendre, és que a un teatre públic es treballara en condicions tan dolentes. Si no és així, ho sent molt. És evident que la repercussió de les coses que escric ací és més amplia del que jo em pense. Faig en veu alta esta reflexió a l’hora que pense que tot ho va originar un comentari de cafeteria i pot ser hauria d’haver contrastat millor la informació… Però es que açò no és El País, ni vull que siga, així es que si fique la pota feu-me-ho veure als comentaris, per favor, que per això estàn.