Ja s’ha acabat les vacances, quina pena més gran! No és que no ens agrade esta feina nostra però els darrers temps tot resulta tan difícil que desconnectar del treball és el mateix que desconnectar dels problemes i no t’en acabes d’adonar fins que tens l’ocasió real de buidar el teu cap de tot allò que te a veure amb teatre… Quin descans! Però ja s’acabat. De tornada a la realitat. Este mes tenim molt d’embolic de funcions com podeu veure al calendari, encara com! Tot l’any despotricant de l’estat agonitzant d’eixa cosa anomenada teatre valencià i mira tu per on tenim un mes de setembre com els d’abans; amb bolos i viatges… (dios aprieta pero no t’extermina) fins i tot a la Xina, flipeu! Espere que el quartet de CARMEN que viatja a Pekin faja crònica de l’experiència, de moment ja hem passat la censura (Àngeles ha hagut de traduir fins i tot les lletres de les cançons a l’anglès) i sembla ser que els atributs exhibits per certa actriu tampoc han ferit la sensibilitat dels censors… Tots estem emocionats i encuriosits, a veure que passa a l’orient. Penge una foto del Cantàbric com a postal recordatori d’uns dies que fan palès que també es pot ser feliç sense teatre… encara que siga només unes setmanetes.
Os pongo un enlace del artículo de el Cultural del Mundo que anúncia las representaciones de CARMEN en el importante Festival de Teatro Clásico de Alcalá. Según me cuenta Ángeles la respuesta del público ha sido abierta y generosa y esto ha facilitado unas representaciones brillantes. Como experiencia para un actor no creo que haya nada comparable a pisar las tablas de un verdadero corral de comedias. Y esto es lo que han hecho Merce, David y Zap. Qué suerte los tíos! Morimos de la más pura envidiosidad teatrófica!
La semana pasada nos enredamos en un curso con el que pretendía activar mi naturaleza de pedagogo. Naturaleza en la que no tenía ni la confianza ni la seguridad necesaria antes de empezar. Afortunadamente la experiencia me ha aportado tanto o más de lo que yo he sido capaz de poner en juego y recordaré durante mucho tiempo gran parte de los momentos vividos estos días. Lo cierto es que he redescubierto la importancia que tiene para mantenernos activos, curiosos y despiertos con respecto de nuestro oficio el trabajo de laboratorio. También me he dado cuenta de la notable diferencia de trabajar en función de un proyecto propio o hacerlo con el ánimo de contribuir a un posible proyecto de los demás. Asumir la responsabilidad de comunicar unos conocimientos surgidos del trabajo de muchos años me ha llevado a concretar ideas que andaban desdibujadas por mi cabeza y haciendo este ejercicio he comprendido aspectos escondidos de mis procesos de creación. La experiencia ha sido tan grata para ambas partes que seguramente habrá una segunda parte del curso el próximo septiembre. Ya le estoy dando vueltas, sin querer, a los posibles contenidos. Y todo gracias a Mariajosé, Paula, Patricia, Anaïs, Nacho, Jacobo, Jero,Pura, Carol, Vicent y Carlos. Un beso a todos desde aquí hasta allá.
Huí hem començat a assajar les intervencions a la gala d’entrega dels PREMIS ABRIL. No avance res per tal de preservar l’efecte sorpresa. Penge el disseny de la imatge que sintetitza a la perfecció l’esperit que ens està animant a tots els que a hores d’ara treballem en la preparació d’este acte festiu i reivindicatiu.
La setmana que ve anirem a Lleida a fer la primera representació de la nostra CARMEN per Catalunya. Tenim moltes esperances depositades en esta presentació ja que ens vindran a veure alguns programadors que s’han mostrat molt interessats a priori. El Festival de Titelles de Lleida és un dels aparadors més importants d’aquest gènere a tot l’Estat. A veure si hi ha sort i fem una funció extraordinària.
Ahir mateix va començar la Mostra de Titelles a la Vall d’Albaida que enguany arriba a la seua edició numero 25. Al tractar-se d’un aniversari tan assenyalat el disseny de l’edició d’enguany ha vullgut subratllar aquest caràcter de celebració. La presentació de l’event es va fer al matí, al Museu de Titelles d’Albaida; i a més de hi participar amb alguns retalls del nostre espectacle Kraft, a l’acte, s’ens atorgava un Premi d’Honor. Això d’un premi d’honor mira que sona rimbombant i propi de personalitats consagrades i carregadetes d’anys però, ves per on, vam ser nosaltres l’objecte d´aquesta honorífica distinció. Al marge de la nomenclatura i els matisos més o menys ortodoxos que acompanyaren les paraules que els diferents oradors ens dedicaren,per sota del protocol de la cerimònia s’advertia un reconeiximent sincer a la nostra labor en la promoció d’unes iniciatives culturals vinculades a la nostra comarca que encara huí continuen sent una referència de cohesió per a tots. El meu germà, entre les coses que va dir per agrair aquest reconeiximent, es va referir a a les motivacions que ens acompanyaren al principi i volent-les explicar va deixar clar que l’ interes d’aquells impulsos juvenils no anava més enllà de l’entusiasme pel teatre i per la cultura en general, i sobre tot,per compartir amb la nostra gent eixe sentimentd’eufòria i plenitud recén descobert i que sempre anava de la mà d’aquestes experiències. No té cap merit, era l’única manera que s’ens va ocorrer per intentar contribuir a que el nostre entorn començara a transformar-se. Tots recordarem molt Paco Bascuñán, el seu cartell d’enguany per a la mostra és ben bonic i hi era per tot arreu.
Diario de abordo, décimo día, Asunción (Paraguay) a 16 de octubre de este año, 2009.
Es el tercer país que visitamos en esta gira celuloidica por América
latina, ninguna baja, los ánimos resurgen y el compañerismo sigue
soplando. Éxitos en Lima, buen teatro, buen ceviche y amigos que
quedan en nuestro fabuloso cajón de los recuerdos, tan solo la tristeza
de ver como una voz se apaga: Arturo Zambo Cavero, icono de la música
afro peruana. Fue emocionante asistir a su despedida y ver como los
artistas son capaces de unir, en un acto cordial, a la mugre con el
oro.
Argentina nos dejó un sabor amargo parecido al del mate, quizás
teníamos demasiadas espectativas o fue tal vez una visión trastocada
por nuestro cansancio. Es difícil enfrentarte en tres días a una
ciudad con tantas posibilidades, no quieres descansar pero tampoco
puedes entregarte, el cansancio , a mi, personalmente, me trastoca las
emociones y la percepción de las cosas. De todas formas nuestro
trabajo llego a los corazones y dibujó paisajes en la imaginación de
los pocos niños que pudieron asistir a la obra, no podemos más que dar
las gracias a la tierra del fuego.
Para hablar de Asunción, la capital del mate, necesitaría mas
impresiones, la recibida fue cálida, intuyo una linda
experiencia….apriétame fuerte y chúpame despacito….
Los Kráficos han iniciado su enésima gira trasatlántica con entusiasmo renovado después de las vacaciones estivales. Este viaje profesional les está llevando por Lima, Córdoba, Asunción y Sao Paulo. Espero que entre kraft y kraft dispongan de algún momento para acercarse a un ciber y contarnos algo de lo que están viviendo por tan lejanas latitudes. Merce me ha enviado alguna foto de los talleres que están ofreciendo a los chavales, esta actividad supone una pequeña introducción a la técnica de los títeres construidos instantaneamente en papel.
Divendres passat al Bernat i Baldoví representarem “La Dona Irreal” davant un públic no massa nombrós però veritablement atent i involucrat amb la vivencia dels perssonatges. Va ser una funció intensa on es podia apreciar un grau de maduresa interpretativa molt elevat i on també es va fer palésa la riquesa d’emocions i sentiments que en tot moment circulen per l’escena. Els bolos amb Victor i Yahvé no ho semblen (bolo sempre és sinònim de problemes i dificultats al muntatge), totes les questions tècniques estan sempre perfectament controlades i els espais acuradament adaptats i il.luminats. Des d’Alcoi que no es representava La Dona, i després de Sueca tenim al davant una incertesa absoluta respecte del futur d’este muntatge. Es produix la paradoxa de que la funció al festival d’Alcoi va ser molt brillant i tothom en parlava d’allò més bé. Tots pensem que si tens sort a Alcoi i la funció agrada això acaba tenint una repercusió en la venda de bolos, en este cas els bolos no han aparegut, i fins i tot, alguns que hi eren aparaulats han caigut. És una situació extranya, almenys per a mi. No sé si hem fet un muntatge dur i tempestuós que espanta els programadors o simplement es que la crisi se ho ha menjat tot, inclòs el futur d’alguns espectacles. Als camerinos, com no podiem parlar de projectes comuns ho férem dels individuals: Cristina grava quasi diariament una nova sèrie per a Canal 9, Zapater també matina cada dia per assatjar amb Gemma Miralles i els d’Anem Anant la nova producció de La Sala Escalante, Carol prepara una lectura dirigida per Rosana Pastor d’un text de Mercé Rodoreda per a la SGAE, David també va molt atabalat amb l’il.luminació de la nova superproducció de la sala Carme per obrir temporada, jo ara hi sóc a Madrid muntant-li a la companyia Los Barracos unes escenes amb marionetes per al Peribáñez de Lope y Merce que tabé he era per allà assatja el nou de Manatiales. Quina disperssió redéu! Açò del teatre segons passa el temps és cada vegada més desorganizat, primari i individualista a la força. Au! Tots a buscar-se la vida!
A la fi, unes copes, uns balls… ja s’ho podeu imaginar, això que els teatreros sabem fer tan bé.
Avanzamos la portada del próximo número de la revista del corazón-corazón HOLA! dedicado a las distintas actividades estivales en las que los miembros de la real familia bambalinistika van a ocupar su tiempo de vacaciónes. Aunque el desarrollo de los contenidos no será accesible hasta que la popular revista no llegue a los quioscos se aprecia claramente que estos miembros de la élite social y cultural internacional han sentido en sus carnes, como cualquier hijo de vecino, los efectos demoledores de la crisis económica, moral y estética que todos estamos soportando con gran padecimiento. Pero la clase y la calidad siempre han de prevalecer sobre el desánimo. Antes muertas que aburrías!
Ja sabeu tots el que significa la Mostra de Teatre d’Alcoi per als actors i per a les companyies participants. Sembla que t’ho jugues tot a una carta. El gran examen anual. El públic composat bàsicament per programadors i col·legues de la professió es convertix en una espècie de tribunal que et llança a la foguera dels defectes i la incompetència o et dona la vida. Tots els anys que hi participem vivim un procés semblant. Nervis, tensió, problemes per adaptar-se a l’espai, falta de temps per a fer un passe previ, sorpreses dels equipaments (sempre es fon, rebenta o se crema alguna cosa), forces i energies estranyes que apareixen al llarg de la funció i un aplaudiment que no coneix els matisos o no s’arriba a sentir o et deixa sord. Enguany he viscut tot el proces de manera prou similar als altres anys (a la manera clàssica podriem dir-ne) i em sembla que a Àngeles, Cristina, Josep, Carol, David, Victor i Yahvé els ha passat una mica el mateix. Jo com hi era assegut al pati de butaques sense participar directament en la representació em vaig adonar abans de que la cosa havia anat molt bé, però la curiositat o estranyesa en esta situació radica en la incredulitat de tots i cadascú de nosaltres per acceptar esta circumstància. És com si no fora possible fer una bona funció a Alcoi. Tots ens preguntàvem constantment per les impressions d’uns i d’altres per tal de corroborar que l’espectacle havia emocionat de veritat el públic. Supose que eren molts els factors que havien contribuït al nostre pessimisme, el principal era la idea que portàvem des de casa de que per als temps que corren el nostre muntatge era massa profund i indesxifrable, massa dens, dramàtic i poc comercial, y els factors secundaris van anar apareguen al llarg del dia i la víctima principal va ser Victor Antón que li va caure una escala al damunt i no li va trencar el nas de miracle. Encara com Víctor és una espècie de superheroi-bèstia-parda de l’escenari i va tornar de l’hospital com si res. Els dimers es van cremar, ens va faltar temps… Tots els tòpics es compliren meticulosament i el desenllaç, tot i que no ens ho acabem de creure, sembla que va ser feliç. El temps ho dirà… o pot ser no. El més important per a mi es que vaig veure més que mai com circulaven les emocions per l’escenari, emocions netes, lliures de les adherències que intenten donar-los un sentit a priori. Esta ha estat la clau del nostre treball en este muntatge i la idea més complexa d’integrar. Si la puc formular d’esta manera tan senzilla, vull suposar que deu haver cristalitzat d’alguna manera.
La bandereta, era precís? Amb la mala sort que ens dona el groc als teatreros!!!!!!!!
