28.04.2008 Jaume en Ideas / Idees
Des de fa un parell de setmanes tinc la sensació de que està progressant una connexió de les consciencies teatrals crítiques de l’escenari valencià. Escenari que s’ha tornat tan acomodatici i auto complaent els darrers temps que s’assembla més a una associació de petit comerç que no pas a un col·lectiu d’artistes. El problema ja no és que vivim estancats reproduint fórmules absolutament caducades i desconnectades dels principals centres de creació afins a la nostra cultura; ja hem arribat a l´extrem de la involució… De vegades tinc la angoixant sensació d’estar vivint a la València teatral de fa vint anys. I si en aquella època ja tenia la certesa de que els que ideaven i donaven impuls a tot el que se estava fent no tenien res a veure en mi, ara mateix, la impressió que tinc és d’estar vivint rodejat de zombies que per a sobreviure s’alimenten de la nostra falta de sentit pràctic, de la nostra peresa per a reivindicar per enésima vegada un teatre de compromís, de la inseguretat inherent al nostre ofici, de les ganes incontinents de que s’alce el teló siga com siga, de l’angoixa i les caboires que no aconseguim deixar-nos a la sala de assatjos i que ens trastoquen els somnis, dels dubtes sobre allò tan inqualificable que ens em inventat, dels deutes que hem de pagar, del què diran, del què no diran, del què escriuran… Nosaltres volem canviar el món mentre els zombies tan sols volen sobreviure. És una putada que a cada peli els zombies s’eliminen d’una manera distinta. Haurem d’esbrinar com assassinar els que venen a per nosaltres en esta peli de sèrie B del Teatre Valencià.
És genial que Jorge Picó deixe per ací les seues opinions. Ja veus Jorge que no ets l’únic flipat amb tot el que ens està passant per Calatravalandia. David també s’ha posat encertada i obertament crític … Em sembla que si açò continua haurem d’anar pensant en fer alguna cosa.
16.04.2008 Jaume en Ideas / Idees
Con el pretexto del Día Mundial del Teatro y la entrega anual de los Premios de Teatres de La Generalitat Julio Mañez y Paco Gisbert han publicado un reportaje en El País titulado “La burbuja del teatro valenciano”. El artículo incluye la opinión de algunos profesionales valencianos sobre la situación general entre los que se me incluye. La brevedad de los comentarios no permite un análisis profundo, aunque la veriedad de entrevistados y el hecho de que sus opiniones aparezcan ordenadas y sintetizadas acaba dando una perspectiva, con la que se podrá estar más o menos de acuerdo, pero que en todo caso parece muy ajustada a la realidad del momento presente. Yo dije bastantes cosas más de las que Julio ha seleccionado, como supongo que les habrá ocurrido al resto… Recuerdo haberle dicho una frase que echo de menos: “Lo que me inquieta es que parece que hayamos superado la permanente crisis del teatro”. Cuando el teatro en el que nosotros creemos deje de estar en crisis habrá muerto. A ver si reverdece la antigua rebeldía del teatro independiente del que somos herederos. El título, que parece hacer referencia a nuestro aislamiento, me resulta revelador. Bueno, cada vez son más infrecuentes las reflexiones generales sobre la situación del Teatro Valenciano, por ello bienvenido sea este artículo. Como lo he encontrado en internet os dejo el link por si os apetece leerlo.
http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/burbuja/teatro/valenciano/
10.04.2008 Jaume en amigos / amics
Només volíem donar-li l’enhorabona a l’Aureli i a tota la gent pròxima a La Carme Teatre pel premi NARCÍS que han rebut enguany de l’Associació d’Actors.
L’Acte de lliurament va resultar molt emotiu. Al llarg de tota la celebració, des de la representació inicial d’un fragment d’ Antígona fins el final de la nit al restaurant xinés de la Susi, se respirava cordialitat, afecte y alegria.
Paula Miralles em va dir a la porta de l’edifici dels Octubre: -Aureli és una gran persona, tot el món l’aprecia. Sempre que m’ho demane treballaré amb ell, no m’importen les condicions, no se li pot dir que no a algú que és tan bo.
Felicitats a tota La Carme de part dels Bambalinos.
L’Altre dia, al Palomar, ens van donar un premi de reconeiximent a la nostra trajectòria professional. Va ser un acte realment emocionant per molts motius. Un d’ells va ser la presencia de la gent que va començar, ara fa ja vint-i-sis anys, a fer realitat una idea tan inversemblant i estrambòtica com la creació d’una companyia de teatre de titelles a la vall d’Albaida: Lali Vcent, Ester Segrelles i vicent Vila. Ens van passar moltes coses pel cap i pel cor eixa nit i m’agradaria escriure alguna cosa amb més tranquilitat de la que ara puc tenir. Així és que deixe este xicotet testimoni a la espera d’un comentari més extens. Moltes gràcies a l’Institut d’Estudis de La Vall d’Albaida, a Maria Josep García i a tota la gent de la nostra estimada Comarca.
Els premis em tenen prou confús. És una sensació que ve de lluny. Sempre em quede una mica perplex observant la reacció de la gent quant reb un premi o quant, tenint la possibilitat de que li toque, a la fi, li’l donen a un altre. La naturalesa humana és veleidosa i contradictòria, què li anem a fer. Jo, en altra vida, ja fart de tanta coherència, vaig decidir tornar a ser voluble i incoherent, va ser l’única sortida que em permetia disfrutar de certes situacions banals, frívoles i inconsequents, com ara, posem per cas, els premis, les bodes, el karaoke o les pelis de superherois . Ens han donat un premi que porta l’enunciat de millor espectacle infantil, ja veus, tant anys fent teatre infantil seriosament i res, i ara, quasi sense voler ens toca la lotería. Un altra prova de que tot açò no te ni cap ni peus.
03.04.2008 Angeles en Íntimo / Íntim
Arriba la primavera, la caloreta, refredats tontos pels canvis de temperatura, l’armari indecís entre les calces i els jerseis d’entretemps, la pell blanca fins ara amagada a l’abric de l’hivern, les primeres alèrgies, altra vegada el canvi d’hora… I el premis! Els de l’Associació d’actors, els Abril, els de Teatres…
Jaume diu (i no s’equivoca) que sóc la que més disfruta d’estes coses. És cert. M’ho passe realment bé, com quan jugue al parxís alguns diumenges amb la family. Disfrute més del procés que del resultat. Quan no hem estat nominats també, encara que no de la mateixa manera. Mentira, ara que pense. Recorde un any que hi hagueren coses que no m’agradaren gens ni miqueta, i em vaig rebotar com una xiqueta. Però he madurat, sí senyors. Hi ha que relativitzar estes coses (per l’amor de déu!) i mal anem si els premis o no premis et fan pensar que eres millor o pitjor o que el que fas és fantàstic o nefast. Ja som tots grandets, no? No negaré que no m’agrade estar nominats i que ens donen un premi: l’ego és l’ego i tots els tenim (alguns més gran que altres, també és veritat).
(más…)
