Ángeles por Samuel Domingo

Aquí tenéis a la Ankelines reinventada por el inmenso ojo recreador de Samuel, el capturador de momentos en los que las facialidades se muestran acuciadas por las cosas.

Josep Palanca

Josep és el nostre veí des de que ens instal·lar-em,  deu fer ja vora vint anys, al número tres del carrer Cabillers de la ciutat de València. Ell viu al carrer Avellanes, a quatre passes del nostre taller i ens el trobem molt sovint uns o altres mentre anem d’ací cap allà… Bon dia josep! Com anem? Quin fred que ens fa hui! Frases de cortesia, frases que es buiden se significat per omplir-se de comfort, com tantes altres coses lligades al teu entorn més pròxim i quotidià. Fa uns dies em vaig creuar amb Josep i esta vegada la salutació habitual segur que es va sentir una mica estranyada en veure que la conversa continuava: -Vaig estar al Museu de Titelles d’Albaida el cap de setmana passat. Què bonic està allò. Em va agradar molt. Va dir ell. Jo li vaig respondre: – Què et sembla com han quedat exposats els teus titelles? – Una mica amuntonats, però molt bé. Em va donar molta alegria veure-l´s allà tan ben col·locadets. Al museu es mostra una amplia i vistosa col·lecció de titelles creats pel senyor Palanca, col·lecció que ens va cedir amb tota la gentilesa del món. Rosa, de l’Entaulat, recorde que deia un dia referint-se a estos titelles: -Són l’obra d’un artista, de seguida es nota, només veure-l’s sents la impressió. A la gent li resulten inquietants, diuen que fan una mica de por.

També em va dir Josep l’honor que suposava per a ell que els seus titelles foren veïns de vitrina dels de Paco Sanz… I a partir d’ací, quant va nomenar Don Liborio, se li va il·luminar la mirada i va apareixer  el geni indescriptible d’este actor que sorgís espontàniament quant rememora els mil episodis de la historia del teatre valencià que a viscut en primera persona. Gesticulava, projectava la veu com si hi fora a dalt l’escenari i revivia tot allò que anava contant com si estiguera ocorreguent en eixe mateix moment. Em va reproduir els diàlegs d’algunes escenes de l’espectacle de Paco Sanz. Jo he vist algun fragment a la pel·licula que va restaurar la filmoteca valenciana, però la peli és muda, es va fer al 1919 i Sanz va morir en acabar la guerra civil i Palanca al 39 tindria com a molt 3 ó 4 anys. Com pot recordar els diàlegs a la perfecció amb la caracterització de la veu y tot? Màgia. Em vaig quedar impressionat. També em va contar alguna cosa més del teatre de varietats i de la gran qualitat dels artistes que hi participaven en ell. Un, em deia, composava un estrús a l’escenari amb tanta traça que no veies la persona enlloc i t’arribaves a creure que el que hi havia a l’escenari era  un animal de veritat; una xica que feia de nina autómata, un altre que feia transformisme amb una gràcia i una delicadesa que ja s’ha perdut…

Josep Palanca és la nostra historia i la nostra memòria, la vertadera, la que conta. Ha sentit sempre una gran passió pel teatre i este entusiasme el té tan arrelat que sorgís a la mínima evocació. El darrer encontre amb ell va ser un moment màgic i inesperat amb el que vaig estar pensant després, em vaig sentir molt orgullós de ser veí d’una persona tan il·lustre i admirable i m’agradaria molt, quant arribe a la seua edat, ser capaç de posar l’emoció i el sentiment que ell posa en parlar d’este ofici nostre.

CARMEN

Andamos ya muy enredados en la creación de nestro nuevo espectáculo CARMEN. En los próximos días iremos descubriendo algunas sorpresas cuyo objeto no es otro que involucraros a todos en esta empresa titiritera. Y vamos a intentar conseguirlo, como siempre, a base de trabajo e imaginación. En esto mira que somos convencionales! Añado a este comentario un pequeño fragmento del guión escénico que habla del personaje central. También cuelgo alguna foto del trabajo de taller. Me siento absolutamente perdido en la tarea de encontrarle un rostro a nuestra CARMEN. Lo que aquí veis son los primeros intentos.

“Se construye la marioneta. Algo simbólico con unos zapatos pequeños de lunares, un abanico, un vestido, el rostro pintado del títere… Su gracia al andar, el erotismo que despide, la belleza racial y su absoluta libertad. Se trataría de desarrollar un concepto definitorio de la personalidad y la esencia del personaje identificándolos con algunos objetos o elementos que se utilizan o utilizarán en su construcción. Por ejemplo, unos zapatos con los que se camina con magnetismo y se zapatea con ritmo y gracia de bailaora. Un abanico rojo que aletea extendiendo su gestualidad. Unas castañuelas que combinadas con el ritmo de sus zapatos al taconear te aceleran el ritmo del corazón. Un mantón que parece un capote que baila con un toro y unas manos que remueven las corrientes del deseo. Un pequeño ritual acotado en lo teatral cuyo objetivo sería convocar el espíritu de este personaje para capturarlo e inyectárselo al títere que lo va a encarnar y, por extensión, al espectáculo en el que se va a desenvolver para contarnos y vivir su historia.”

Continuará!!!!!!!

El BAD de Bilbao

(Nuestra intrépida reportera Ángeles Gonzalez relata su penúltima experiencia festivalera)

El amigo Arlandis definió una vez a cierto profesional del sector (que por supuesto no revelaré) como un “clásico de los 80”, término que me pareció muy “grasioso” y algo cabroncete (por ser algo fina) pero muy revelador. Desde entonces siempre me pregunto si Bambalina también da esa imagen, a pesar del autoengaño impuesto de pensar que nosotros no, of course, que todavía podemos crear y comportarnos “contemporáneamente”. Ejem. Así que cuando Mariví, esa gran mujer de envoltorio micra, me propuso acompañarla al BAD en Bilbao www.badbilbao.com , una de las motivaciones fue la de echar otro vistazo a la creación contemporánea actual. Resumiendo: qué se cuece entre los ”modernos”. Lamentablemente, sólo pude estar un par de días, pero debo reconocer que la experiencia ha sido magnífica. Bilbao es una ciudad que siempre me hace sentir bien. Cómoda, amable y que posibilita perderse. Unos anfitriones como Fernando e Iván (Burriking forever!), que con una generosidad natural envidiable hacen que todo sea fácil y familiar. Paella de mi madre garantizada cuando vengáis. Y si, además, puedes disfrutar de ciertas experiencias artísticas como las que vimos… ¿qué más se puede pedir? Una pequeña delicia fue “Rewind- Homenaje a Café Müller”, una propuesta de los italianos Antonio Tagliarini y Daria Deflorian. Aparentemente natural, aparentemente simple, cercana, divertida, tierna. Me recordó la necesidad de recuperar la sencillez, o tal vez la esencia, de ciertas cosas.

Otro gran descubrimento, al menos para mí y mi gran incultura, fue la figura de Emine Sevgi Özdamar, a través del documental Humano Caracol (vol 1) de Ixiar Rozas y proyectado dentro del “Badzinema”. Escritora, directora y actriz turca que, enamorada del idioma en el que Brecht escribía, a finales de los años 60 y con 19 años (ahí es ná!) decide viajar en tren a Berlín y quedarse allí a vivir. Sólo observar como habla y ríe, cómo se mueve, cómo mira y cómo abraza sinceramente a sus amigos me ha despertado la necesidad de descubrir su obra. Tengo que encontrar un rato de tranquilidad para ponerme a ello. Lamentablemente no pudimos terminar de ver el Humano Caracol (vol. 3), una charla-entrevista conducida por María Muñoz y Pep Ramis al bailarín y coreógrafo Steve Paxton. En L’animal a l’esquena y al ritmo marcado por la elaboración de compost. Toda una filosofía de vida. Serenidad.

Así que, el año que viene, y si el calendario de giras bambalineras lo permite, me voy a reservar días para volver. Y no sólo por “reciclarse”, como dice también el Arlandis -que cuántas cosas dice este chico, oye-. Hasta entonces… Mariví, please, sácame más!!!!!!!

MERCE TIENDA EN TURQUÍA

Ha empezado a representarse en Manantiales este ambicioso texto de Arturo Sánchez Velasco, TURQUÍA. La puesta en escena propende a lo sustancial e impone a los intérpretes un raro distanciamiento de la vivencia y el sentimiento introduciéndolos en un ámbito donde la palabra se queda casi sola. Texto dramático. Los cuatro actores nadan en este mar de palabras e ideas… Bucean. Es emocionante sentir, sentado en aquella grada, activarse las corrientes y ver a los personajes vapuleados por su fuerza imprevisible. Y lo más importante: se habla de hoy, con un lenguaje de hoy a la gente de hoy. ¿Por qué algo que debiera ser lo habitual resulta tan infrecuente en los teatros de Valencia? Cuatro actores inteligentes y maduros capaces de atizar  con su sola presencia toda la energía concentrada en ese rectángulo blanco que domina la escena. No dejéis de ir los fans de Merce Tienda y lectores de este blog (sois legión), la podréis ver en ese registro suyo en el que combina de manera casi imposible una vulnerabilidad turbadora con un obstinado fervor. Y no se me olvidan sus compañeros Ruth Atienza, Sergi Juesas y Miguel Angel Altet, un reparto de altos vuelos y profundas inmersiones. Desde aquí… SUERTE!!!!!!

LA MOSTRA DE TITELLES A LA VALL D´ALBAIDA

Ahir mateix va començar la Mostra de Titelles a la Vall d’Albaida que enguany arriba a la seua edició numero 25. Al tractar-se d’un aniversari tan assenyalat el disseny de l’edició d’enguany ha vullgut subratllar aquest caràcter de celebració. La presentació de l’event es va fer al matí, al Museu de Titelles d’Albaida; i a més de hi participar amb alguns retalls del nostre espectacle Kraft, a l’acte, s’ens atorgava un Premi d’Honor. Això d’un premi d’honor mira que sona rimbombant i propi de personalitats consagrades i carregadetes d’anys però, ves per on, vam ser nosaltres l’objecte d´aquesta honorífica distinció. Al marge de la nomenclatura i els matisos més o menys ortodoxos que acompanyaren les paraules que els diferents oradors ens dedicaren,  per sota del protocol de la cerimònia s’advertia un reconeiximent sincer a la nostra labor en la promoció d’unes iniciatives culturals vinculades a la nostra comarca que encara huí continuen sent una referència de cohesió per a tots. El meu germà, entre les coses que va dir per agrair aquest reconeiximent, es va referir a a les motivacions que ens acompanyaren al principi i volent-les explicar va deixar clar que l’ interes d’aquells impulsos juvenils no anava més enllà de l’entusiasme pel teatre i per la cultura en general, i sobre tot,  per compartir amb la nostra gent eixe sentiment  d’eufòria i plenitud recén descobert i que sempre anava de la mà d’aquestes experiències. No té cap merit, era l’única manera que s’ens va ocorrer per intentar contribuir a que el nostre entorn començara a transformar-se. Tots recordarem molt Paco Bascuñán, el seu cartell d’enguany per a la mostra és ben bonic i hi era per tot arreu.

CAMPS DIMISSIÓ

Ahir, dissabte 31 d’octubre  havia quedat amb el meu germà per anar a la plaça de Sant Agustí a la manifestació contra la corrupció dels nostres governants. Al portar molts dies fora hi anava una mica desubicat. No sabia ben bé si en seriem vint o vint-mil. En arribar en vaig sorprendre, no sols amb la gran quantitat de gent, també amb l’ambient general que immediatament se sentia; ambient estranyament seré, a tot el món se’l veia resolt i decidit, amb eixa tranquilitat del que sap que està fent l’única cosa que pot fer: MANIFESTAR-SE. Pot ser no aprofite per a res i Camps, la Rita, Fabra, Costa i els seus secuaços continuaran instrumentalitzant i pervertint un ofici noble i generós en benefici propi, continuaran guanyant eleccions i continuaran volen fen-nos creure que son les víctimes d’un poder maligne que els injuria només per a desbancar-los i ocupar els seus llocs i rebre els regals que ells, d’una manera tan agraïda i honesta, reben.

De vegades exprese ací la decepció o el desànim que em produeix la mancança d’iniciatives per part del col·lectiu professional del teatre valencià per a contrarrestar esta situació tan degradada -en un sentit polític, social i humanistic-  que vivim a València. Però ahir vaig sentir de veritat, físicament, que tots hi erem caminant de la plaça Sant Agustí a la Plaça de la Verge envoltats per quinze mil  perssones més, directors, actors, productors, escenografs… I em vaig sentir molt orgullós de pertanyer a un grup de persones crítiques i actives que responen inmediatament a una cridada per a expresar una idea molt simple i a l’hora fonamental: no podem donar l’honestedat i l’honradesa per perdudes.