LA DONA NOMINADA

Res, que amb la febre reivindicativa se’m havia oblidat el més important dels premis ABRIL. Al menys des de la nostra perspectiva de companyia. Es a dir, que tenim tres nominacions per l’espectacle LA DONA IRREAL.
Millor actriu protagonista: CRISTINA GARCÍA
Millor il·luminació: VICTOR ANTON
MIllor banda sonora: JOSEP ZAPATER

SORT! SORT! SORT!

I a veure si els premis acaben als respectius aparadors dels respectius menjadors de cada un d’ells. ENHORABONAAAAA!!!!!

LA DEFUNCIÓ DEL TEATRE VALENCIÀ

Com tots ja sabeu, al llarg de l’any, van succeint-se diferents esdeveniments que conformen una espècie d’itinerari professional del teatre valencià. Ara,  a l’abril, és el temps dels premis que porten el nom del mes en el que s’atorgen. El pròxim dilluns és la festa anual dels actors… Hi han molts, no cal ennumerar-los perquè són ben coneguts… Tot el que fins ara eren els referents que ens aprofitaven per agafar-li el pols a l’estat de les coses, estan amenaçats o enrarits per la crisi i per la incomprenssible possició de la consellera de cultura i la seua ejecutora Inmaculada G. L. , que en comte d’escoltar i intentar ajudar a una professió que dona sentit al seu càrrec,  s’oposen frontalment a ella i intenten per tots els mitjans al seu abast desprestigiar-la i enfonsar-la literalment en la misèria. L’anunci de les nominacions als premis ABRIL a servir per a escenificar (amb eficàcia i imaginació) una situació que ens te a tots absolutament engoixats. Publique ací les extraordinaries fotos que ens ferem al cementèri de València, algunes de les quals no han aparegut all mitjans de comunicació. Em sembla que encara ens queda molt per passar.

STOP CEGUERA

Una ONG que estima ha devuelto la vista a más de 3.000 ciegos en países africanos, principalmente en Burkina Faso. Ya sé que hay muchas ONGs. Ya sé que afortunadamente hay mucha más gente solidaria y generosa. Pero ésta tiene cara para mí. Mejor dicho, dos, la de Xelo y la de José Ramón. Somos amigos desde hace mucho. Me cuentan. Se emocionan. Se implican. Forman parte de un grupo de gente, profesionales de oftalmología la mayoría, que desde hace años consigue pequeños (?) logros, intentando que muchos dejen de ser ciegos. Un grupo de gente que se pringa, que deja atrás la comodidad a la que estamos acostumbrados, la familia, el trabajo o las vacaciones y dedican tiempo y dinero a ayudar todo lo que pueden. Dicen que “cuando estás allí desearías que el día tuviese 48 horas para poder operar el doble”. En sus ojos se refleja la mirada de los muchos que han vuelto a ver y, lamentablemente, también la de aquellos a los que no han podido ayudar. Y ahí están, con un tesón y un optimismo envidiables para llegar cada vez a más. La última aventura para recaudar fondos es un exposición, Botijos de la luz. El precio inicial de cada botijo es 60 euros. Exactamente el coste estimado de una operación de cataratas en África.

LA MÁSCARA DE CARMEN

Recogiendo el taller me he encontrado con el molde de la cara de Merce con restos de plastilina adherida… De repente me ha parecido una interesante pieza artística que había generado el mismo taller de manera espontanea. Observándola se me antoja extraña e inquietante, proviniente de alguna habitación oscura del subconsciente. Una conjunción extravagante. Un rostro suspendido en un estadio intermedio, medio descompuesto o quizá medio compuesto. Medio presente, medio ausente. Medio hecho, medio desecho. Medio existente, medio inexistente. Un instante entre dos cosas -dos estados- que ha quedado grabado, solidificado, fosilizado, detenido en un pliegue de ese extraño tiempo que precede a la primera representación. Fueron las herramientas que utilicé para recrear el rostro de Carmen a partir del de Merce. La máscara resultante tiene algo sobrecogedor, como todas las máscaras en el teatro.

Romà de la Calle

El professor Romà de la Calle ha dimitit del seu càrrec de director del Muvim. A la premsa es pot llegir molt sobre la vergonyosa situació que ha obligat el catedràtic a renunciar a la direcció d’un dels espais expositius més interessants d’esta ciutat. Nosaltres col·laborarem amb el museu ara fa uns anys i tinguérem l’ocasió de tractar a aquest intel·lectual i humanista d’una talla excepcional. Es una autèntica vergonya per a tots el que està ocorreguent com a conseqüència d’un acte de censura intolerable. Li hem fet arribar una breu carta a Carlos Pérez per a que li comunique a Romà la nostra solidaritat i des d’ací us animem a que tots feu el mateix de la manera que considereu més convenient.

Estimat Carlos.

Només volíem que li transmeteres a Romà de la Calle la nostra solidaritat i recolzament davant aquesta incomprensible situació provocada per la intolerància i el menyspreu a la llibertat d’expressió d’uns polítics que no es mereixen ni l’autoritat ni la representativitat pròpies de la seua condició.

Podeu comptar amb nosaltres per a qualsevol iniciativa que puga contribuir a posar en evidència els censors i recolzar la resposta impecable del director del Muvim Romà de la Calle i tot el seu equip.

Els membres de la companyia de teatre BAMBALINA

Y AHORA QUÉ?

El pasado fin de semana estrenamos CARMEN el el teatre del Raval de Gandia. Los días previos al estreno  fueron complicados por la lógica acumulación de trabajo. No os voy a atormentar una vez más con mis típicas elucubraciones acerca de las angustias y ansiedades que nos suelen sacudir en el tramo final -al menos de momento-. Sólo quería escusarme por tener tan abandonado el blog estas últimas semanas. Sé que hay un grupo (pequeño) de adictos a mis tonterias a los que he dejado en barbecho forzoso. Hace unos días me sorprendió tanto el estado de caos en el que había quedado el taller después del terremoto CARMEN que hice unas fotos. Viéndolas me doy perfecta cuenta de que yo mismo me he quedado exactamente así de revueto. Llevo un par de días ordenando y limpiando… Me temo que aún queda para rato!